Les investigacions demostren que els cossos dels monjos budistes es descomponen molt lentament després de la mort

Les investigacions demostren que els cossos dels monjos budistes es descomponen molt lentament després de la mort
Les investigacions demostren que els cossos dels monjos budistes es descomponen molt lentament després de la mort
Anonim

Es creu que un dels efectes més remarcables de la meditació de tota la vida pot ser el procés d'envelliment relativament lent del cos. Una prova recent d’això va ser la mort del monjo budista tibetà Geshe Lhundub Sopa el 28 d’agost de 2014 a l’edat de 91 anys.

Geshe Lhundub Zopa, que va ser el mentor del Dalai Lama al Tibet, es va traslladar a Wisconsin el 1967. Allà va cofundar el Deer Park Buddhist Center i va ensenyar estudis sud-asiàtics a la Universitat de Wisconsin, fent-se amic de l’eminent neurocientífic nord-americà Richard J. Davidson.

Segons Daniel Burke, antic editor del departament de religió de CNN, Davidson recorda l'escena de la següent manera:

Tres dies després de la seva aturada cardíaca, Geshe Lhundub Sopa es va recolzar a la paret, el cos inodor completament immòbil i la pell fresca. Semblava que meditava …

Zopa va morir el 28 d'agost de 2014. Cinc dies després, dos dies després de la primera visita de Davidson, el neurocientífic va tornar a Deer Park i va examinar el cos del seu amic per segona vegada. "No hi va haver absolutament cap canvi. Va ser realment increïble", va dir.

Els budistes tibetans creuen que aquests monjos encara no han mort, sinó que es troben en un estat meditatiu profund i profund anomenat tukdam, durant el qual la consciència es transforma gradualment en una consciència clara ("llum clara"), després de la qual el cos comença a decaure. Set dies després, el cos de Sopa va començar a descompondre's i va ser incinerat.

Davidson i els seus col·legues van investigar el fenomen de tukdam mitjançant eines de neurociència.

Curiosament, el seu treball original, publicat a principis d’aquest any, no va trobar activitat d’ones cerebrals en els monjos difunts. Aquí teniu l’anotació:

Estudis recents de l’EEG a l’inici de l’interval postmortem, que indiquen la preservació de la coherència electrofisiològica i la connectivitat en el cervell dels animals i dels humans, reforcen la necessitat d’un estudi posterior de la relació entre l’activitat cerebral i el procés de morir.

Actualment, la neurociència té la capacitat d’avaluar empíricament el procés de morir a llarg termini i, més concretament, d’investigar la possibilitat d’activitat cerebral després del cessament de la funció cardíaca i respiratòria.

Sota la direcció del Centre for Healthy Mind de la Universitat de Wisconsin-Madison, a l’Índia, s’han dut a terme investigacions sobre un estat meditatiu pòstum cultivat per alguns practicants del budisme tibetà en què suposadament es retarda la decadència. Per a tots els subjectes sans que es presenten aquí, es van recollir dades electroencefalogràfiques en estat de repòs, negativisme de desajust (MMN) i resposta auditiva del tronc cerebral (ABR). En aquest estudi, presentem dades d’HB per demostrar la viabilitat de la configuració EEG amb elèctrodes dispersos per captar formes d’ona ERP ben definides de subjectes vius en condicions de camp molt difícils. Tot i que les persones vives van mostrar respostes MMN i ABR ben pronunciades, no es van trobar formes EEG reconeixibles en cap dels casos de tukdam.

En resum, independentment de si els monjos mediten pòstumament o no, no està clar per què els seus cossos no decauen durant tant de temps. Normalment, la descomposició es produeix a les poques hores de la mort.

També hi ha una vessant pràctica:

La medicina occidental ja ha de canviar la seva definició convencional de mort, argumenten John Dunn i Davidson. Com els budistes tibetans han cregut durant molt de temps, la mort biològica s’assembla més a un procés –o a un viatge a través de diversos estats– que a un simple canvi.

En resum, independentment de si els monjos mediten pòstumament o no, no està clar per què els seus cossos no decauen durant tant de temps. Normalment, la descomposició es produeix a les poques hores de la mort.

També hi ha una vessant pràctica:

La medicina occidental ja ha de canviar la seva definició convencional de mort, argumenten John Dunn i Davidson. Com els budistes tibetans han cregut durant molt de temps, la mort biològica s’assembla més a un procés –o a un viatge a través de diversos estats– que a un simple canvi.

Per descomptat, aquest fenomen planteja qüestions sobre la naturalesa de la consciència:

Com deia el Dalai Lama: "Allò que la ciència considera inexistent, tots ho hauríem d'acceptar com a inexistent, però el que la ciència simplement no troba és una qüestió completament diferent".

La consciència mateixa és un exemple. Tot i que els éssers intel·ligents, inclosos els humans, han estat conscients durant segles, encara no sabem què és realment la consciència: quina és la seva naturalesa general i com funciona.

Val la pena recordar que els investigadors ja han demostrat que els monjos tibetans poden alterar el seu metabolisme. Durant dècades, es va creure que les afirmacions que els monjos meditants de la tradició budista podrien augmentar significativament la temperatura o alentir el metabolisme eren exageracions que es prestaven a una explicació científica. Resulta que l’explicació científica és que ho poden fer exactament.

Tukdam és un trencaclosques més complex, però apunta a la possibilitat que la consciència no estigui connectada al cervell exactament de la manera que pensàvem.

Recomanat: